CaliuCampanya contra les patents de programari


Aquesta és una versió ampliada, amb enllaços a les fonts i una mica corregida d'un article per al número de maig de 2002 de la revista illacrua.

A can Ribot, malcrien el porc

Qui mana, a can Ribot, l'amo o el porc?. Si el porc s'escapa de la porquerissa i fa destrosses, l'amo el premia amb ració doble de pinso i li deixa la portella oberta?. A can Ribot no ho sé, però a la Comissió Europea sembla que tracten així al bestiar. L'Oficina Europea de Patents els ha agafat febre aftosa i per comptes de curar-la, l'engreixen i l'exporten.

Concepte de patent

Les lleis de patents són un "invent" del segle XIX (aproximadament). En la societat industrial era fàcil fer diners amb la producció en massa de bens de consum, i per competir amb altres fabricants es podia mirar de trobar productes de més qualitat, però segurament sortia més barat millorar l'abastiment de matèries primeres, ampliar el canal de distribució, obrir més fàbriques o collar una mica més els treballadors. Potser els dirigents de l'època temien que no hi hagués incentius per fer recerca i desenvolupament de nous productes o tècniques de producció. Al cap i a la fí, els laboratoris i els assajos industrials costen diners, i quan has fet el descobriment encara falta muntar la línia de producció per produir el nou invent i vendre'l. Algú altre et pot passar davant. El més rentable era no innovar, o mantenir les innovacions en secret per excloure'n a la competència. Això no ajudava gaire al progrés de la societat en el seu conjunt.

Per això es va crear un artifici legal: la patent. La idea era un intercanvi. L'estat ven un monopoli limitat a l'inventor i l'inventor publica l'invent perquè tothom en pugui aprendre. Durant vint anys ningú pot comercialitzar aquell invent sense el permís del titular de la patent. És un privilegi molt fort. El titular, un empresari com un altre, podrà prohibir a la resta d'empresaris que es guanyin la vida de la mateixa manera que ho fa ell, o els podrà demanar el que vulgui a canvi. És una mica com els mafiosos de les pel·lícules que exigeixen diners als botiguers per no perdre la botiga o la salut. Però no exagerem, l'amenaça només afecta als empresaris que es dediquin justament a aquella mena d'invent. No tothom té una fàbrica. I els beneficis (l'aportació de nous coneixements tècnics) en principi beneficiaran a tota la societat perquè permetran que es produeixin productes millors per a tothom. I tal dia farà vint anys i s'acabarà el monopoli. És com vendre llicències per a extorquir, però alguna cosa has de fer si vols innovació. Si les despeses de recerca són elevades, els incentius també ho hauran de ser.

Per assegurar-se que el sistema no fa més mal que bé s'han establert límits clars a les lleis de patents. No es poden concedir patents per coses ja publicades (si no hi ha coneixement nou, no hi ha benefici per l'estat). No es poden concedir patents per obvietats, i cal que allò que es pantenti tingui aplicació en la indústria. Però no n'hi ha prou. Només volem concedir patents si la recerca que hi ha darrera de l'invent és prou costosa com per creure que no s'hagués fet sense l'incentiu de la patent. Però això no es pot avaluar cas per cas, perquè el preu real de la recerca feta és difícil d'establir, i calcular la despesa mínima necessaria per arribar a la invenció pot ser impossible. El que es fa és delimitar per tipus de contribució, o per sectors de negoci. Només es donen patents per activitats industrials, per aportacions a la tècnica.

Els escriptors per exemple, també són molt creatius, però com que escriure no costa diners, no està justificat incentivar-ho concedint monopolis sobre tècniques narratives. La literatura floreix sense necessitat de patents i si els autors haguessin d'evitar arguments o figures retòriques d'altres autors, entraríem ràpidament en una decadència pròpia de la pitjor de les censures. Per això es separen les contribucions materials de les lògiques, mentals o artístiques. Les innovacions que "només" necessiten reflexió intel·lectual no són patentables, i les que requereixen experimentació, observació i proves per esbrinar noves formes d'utilitzar les forces de la natura de manera controlada i efectiva en benefici nostre se suposa que comporten més despeses i es poden patentar.

Patents de programari

Els programes d'ordinador són com la literatura, o com les matemàtiques, pel que fa a les patents. Tothom en pot fer, no cal fàbrica, només un ordinador. Un oficinista pot programar una fòrmula a un full de càlcul, o una macro a un processador de textos, només mirant la documentació i pensant-hi una estona, un artista pot posar petits programes per animar una pàgina web. Ni tan sols cal ser persona per programar. Hi ha programes que generen altres programes. No necessites un laboratori per innovar. Programar professionalment pot ser molt car, els sistemes informàtics de seguida agafen molta complexitat i es fa difícil fer que totes les petites parts encaixin bé. Els errors abunden. Però les idees són fàcils d'obtenir, perquè tots els ordinadors fan la mateixa mena d'operacions de la mateixa manera, les possibilitats són conegudes. El que costa és portar la idea a la pràctica.

Per això la millor manera de protegir un programa d'ordinador és amb drets d'autor. Els drets d'autor prohibeixen que ningú es copïi el programa i el vengui sense el permís de l'autor, però no eviten que la gent escrigui altres programes que facin el mateix. Les patents de programari, en els països en que n'hi ha, eviten que ningú pugui fer programes que facin el mateix, i per tant bloquegen els dissenys, sense protegir la part realment costosa, que és la programació i correcció d'errors. Són un mal negoci per programadors (perquè són cares, i bloquegen els recursos necessaris per programar) i per a la societat (perquè augmenten els monopolis en un mercat ja prou monopolitzable, dificulten la innovació i fan renunciar a la llibertat de comercialitzar programes a molta més gent que els empresaris d'un subsector específic).

A més a més hi ha una contradicció essencial en les patents de programes d'ordinador. Un programa d'ordinador és només informació sobre com fer una feina amb un ordinador. És informació en un llenguatge formal que el sistema informàtic pot interpretar, i els programadors també, i per tant és informació que pot tenir efectes en les màquines, però és només informació. Patentar vol dir publicar informació sobre alguna cosa i monopolitzar l'ús de la cosa. Si la cosa és informació no pots publicar informació i monopolitzar el seu ús.

L'Oficina Europea de Patents

Les oficines de patents es van crear per aplicar els criteris que marquen les lleis i concedir o rebutjar les sol·licituds segons si els funcionaris experts en les diferents disciplines determinen que compleixen tots els requeriments legals. En concret, l'Oficina Europea de Patents (OEP [2]), va quedar constituida pel Conveni de Patents Europeu (CEP), signat ja pels 15 països de la Unió Europea, 9 (aviat 10) nou estats membres dels que entren el 2003 i Suïssa, Liechtenstein, Turquia i Mónaco i concedeix patents vàlides en tots aquests països o el subconjunt que es demani. L'article 52 d'aquest Conveni exclou clarament els programes d'ordinador "com a tals" de patentabilitat (i moltes altres coses, com mètodes matemàtics, creacions estètiques, tècniques quirúrgiques, jocs, etc.). Tots els estudis econòmics i la immensa majoria d'informàtics recolzen aquesta exclusió, pels motius anteriors.

Però l'OEP ha fet veritables malabarismes interpretatius per evitar aquesta no patentabilitat del programari. Ha concedit unes 30000 patents sobre programes d'ordinador, i fins i tot ha publicat un reglament d'examen de sol·licituds que contradeix el CEP. La resta de criteris sobre obvietat, novetat, etc. tampoc no els respecta gens. Els examinadors de la OEP van a preu fet, i quan rebutgen una patent ho han de justificar molt més que quan l'accepten. El propi sindicat de treballadors de l'OEP ha denunciat l'escasa qualitat de la feina que els fan fer, la impossibilitat de garantir que les patents concedides resultin en un benefici net per a la societat, la manca de control democràtic i agresions físiques de la direcció als empleats (amparats en inmunitat diplomàtica al ser un organisme interestatal). Terceres parts han denunciat un pèssim ambient de treball, suicidis entre la plantilla i degradació del respecte al CEP.

El resultat és que l'OEP concedeix patents sobre creacions no patentables (com ara programes d'ordinador), ja conegudes (per exemple dues patents sobre el mateix invent d'inventors diferents[1]), etc. Totes aquestes patents es poden recòrrer a la pròpia organitzacióde patents (gran separació de poders), i si arriben a un judici hi ha esperances que el jutge no les consideri vàlides, però no hi ha cap mena de seguretat.

Les causes d'aquest daltabaix són diverses. Principalment, els incentius econòmics van en contra de l'ínterés públic. L'OEP recapta taxes de patents, guanya diners quan accepta una patent i en deixa de guanyar quan la rebutja. De fet sembla que obté beneficis de fins al 20% del pressupost, una eficiència semblant a la d'empreses com Microsoft. D'altra banda hi ha pressions de multinacionals dels EUA i del Japó, que disposen de la majoria de patents de programari concedides per l'OEP i les volen fer servir per afermar els seus oligopolis. Hi ha agents de la propietat industrial i especialistes en patents que també tenen interessos, a curt termini, en expadir el seu negoci a costa de la qualitat i del bé públic. L'OEP està poc sotmesa al control democràtic, i la dirigeix un president elegit per representants dels estats membres, que acaben venint de les respectives oficines de patents nacionals, i per tant tecnòcrates que extrapolen les lleis de patents a que estan habituats a àmbits on no són economicament ni social desitjables. És justifiquen amb retòriques, dogmes de fé i arguments circulars (les patents fomenten la innovació, per tant medim la innovació pel número de patents i donem moltes patents relaxant els criteris de qualitat, i llavors veiem que cada cop hi ha més patents, i per tant més innovació). Les empreses afectades sovint confonen dret amb política i deleguen les opinions sobre el sistema de patents als seus propis departaments legals, que sovint repeteixen els dogmes de moda. Els programadors individuals protesten (118013 signatures) i algunes petites empreses també, i alguns polítics i institucions (com ara el Comité de Regions de la Unió Europea), però no sembla que la Comissió Europea, ni molt menys l'OEP en facin cas.

La Direcció General de Mercat Intern a la Comissió Europea.

La Unió Europea no controla directament l'OEP, però controla 15 dels seus 20 països membres. El comissari Frits Bolkestein, de Mercat Intern, podria pressionar l'OEP per a que complís el seu Conveni. Però això seria admetre el desgavell de l'Oficina, i potser contrariar alguns amics. El que ha fet ha sigut tot el contrari. Per comptes d'obligar l'OEP a complir la llei vol canviar la llei per encobrir l'OEP i legalitzar les 30000 patents de programari concedides. El porc s'escapa i es menja les cols de l'hort?. L'amo de can Ribot li obre la porta i planta més cols.

Ho va provar fa un parell d'anys. Volia modificar el CEP per tal de permetre patentar programes d'ordinador. Però no li va sortir. Va encarregar un estudi pseudo-econòmic (n'hi ha molts, però cap que recomani les patents de programari) a una consultoria del gremi de les patents (i per tant poc imparcial), que van fer el que van poder per justificar-ho però van acabar dient "cap extensió de la patentabilitat podria pretendre basar-se en raonaments econòmics".

Com que no era prou convincent, van obrir un període de consulta pública per rebre opinions, amb un qüestionari bastant parcial, esperant que contestés el gremi de patents exigint l'extensió de la patentabilitat. Va resultar que van rebre més respostes de les esperades (casi 1500), i que moltes venien de programadors, usuaris i acadèmics escandalitzats per la proposta. En van penjar algunes a la web de la Comissió, però moltes altres no. Afortunadament, l'aliança Eurolinux va oferir un servei d'arxiu i reenviament perquè no es perdessin, i en té arxivades unes 1200, que a més ha analitzat independentment. Després la Comissió va encarregar un estudi de les respostes a una empresa que també va oferir resultats esbiaxats cap a la patentabilitat total, fins arribar a dir que el menys de 10% d'opinions a favor representaven una "majoria econòmica", perquè venien d'associacions d'empreses i corporacions que totalitzaven més capital que les respostes individuals. Segons aquest principi, no cal que anem a votar, els amos de l'empresa on treballem ja ho faran per nosaltres. Tots els porcs som iguals, però els de can Ribot són més iguals que els altres, com diria Orwell. El resum que fa l'estudi de les respostes menteix i ignora per complet moltes de les que són crítiques amb les patents de programari. D'altres les tergiversa. Els números, però, parlen sols, i el cas és que més del 95% d'informàtics i pimes estaven en contra de les patents de programari. Només estaven a favor els professionals de les patents i membres de governs (i no pas tots), que no són precisament els que han d'innovar en informàtica.

El cas és que a la reunió de l'OEP van decidir no canviar el CEP per fer els programes d'ordinador patentables. Però tampoc van fer res per corregir la pràctica que segueix l'OEP per otorgar-les, i de fet, no fa gaire que la OEP va publicar unes normes d'examinació de patents en les que es diu que no cal comprovar si els programes d'ordinador són d'un camp patentable o no, només s'exigeixen la resta de condicions (si són nous, no obvis, i tenen aplicació industrial). O sia que la normativa interna de l'OEP contradiu el Conveni que la va crear.

El comissari, però, no en té prou. Vol consolidar aquest status quo i fer-lo legal. El febrer de 2002 va proposar la directiva COM (2002) 92 2002/0047 que consideraria els programes d'ordinador (i els métodes de negoci, i qualsevol altra cosa que faci servir un ordinador) com a tècnics i per tant patentables. La nota de premsa que acompanya la directiva i la propia directiva es contradiuen, i en les preguntes i respostes ni tan sols són capaços d'aplicar amb seguretat la nova norma a un exemple que ells mateixos posen.

La Patent Comunitària

Al moviment d'expansió incontrolat de l'àmbit de la patentabilitat cap al domini dels descobriments intel·lectuals, la lògica i la informació (inclosa la informació genètica, i si no pregunteu-li a Greenpeace i la resta de grups que lluiten per això), s'hi afegeix una proposta de reforçament de l'Oficina Europea de Patents.

Com que és l'estat qui otorga les patents, una patent només és vàlida en el territori d'un estat, i no afecta a l'ús comercial de la invenció en altres llocs. Hi ha mecanismes per demanar patents en diferents estats alhora, però la concessió és independent, excepte en el cas de l'Oficina Europea de Patents, que les otorga alhora pels 20 estats que la composen o menys. Així, actualment es poden demanar patents a cada estat independentment o a l'OEP. Les que es demanen als estats són més barates, perquè s'estalvien traduccions i en alguns casos examens, però monopolitzen menys territori. Des del 1997 la Unió Europea vol crear una patent comunitària, que seria vàlida per tot el territori de la Unió, i sortiria més barata que les patents europees (les de l'OEP). Fins ara estava bloquejada perquè es volia permetre la publicació en una única llengua (francés, alemany o anglès) de manera que el titular podia prohibir l'ús de la invenció a gent a canvi d'una publicació en una llengua que aquesta gent no entenia. Espanya i Itàlia s'hi oposaven, però recentment sembla que hi estaran d'acord si s'inclou el castellà i l'italià a les llengües possibles, és a dir que la diversitat lingüística es pot donar per perduda, i la diglòssia ja tindrà una causa més (tot i que el català ja estava marginat abans).

Aquesta Patent Comunitària seria concedida per l'Oficina Europea de Patents, i estaria sotmesa en última instància a tribunals centrals europeus. Al ser més barata és previsible que dispari la quantitat de sol·licituds i amb la tradició de l'EPO això voldrà dir encara més patents de rídicula qualitat per a qualsevol mena d'activitat imaginable. Aquesta política respon a una absurda simplificació de la política de recerca, que busca xifres que aparentin bons resultats. La Unió Europea vol tenir tantes patents com els EUA, perque sembli que és igual d'innovadora, encara que per això es baixin tant les exigències (als EUA i a Europa) que la xifra perdi qualsevol significat. És com si per arreglar el fracàs escolar decretessin un aprovat general, o per guarir la febre un metge receptés repintar l'escala del termòmetre una mica més amunt.

És escandalós que després del despreci manifest que l'OEP ha practicat respecte la llei que hauria de seguir, després del seu abandonament dels interesos de la societat que ha de servir, en benefici dels seus propis i els dels seus "clients", i després de la ineficàcia dels estats membres per controlar-la, ara encara se n'augmentin les competències confiant-li la patent comunitària per comptes d'aprofitar la benentesa per dissenyar un sistema de patents efectiu i sota el control democràtic de la Unió Europea (que per molt que sigui menys democràtica del que voldríem ho és més que l'OEP).

El porc de can Ribot té febre aftosa, però l'amo repinta el termòmetre i li posa ració doble de pinso.

Exportació de l'OEP

Finalment els desgavells a l'Oficina Europea de Patents no només afecten els seus 20 països membres, l'Oficina Europea de Patents està molt vinculada amb les altres dues grans oficines de patents del món (EUA i Japó) i presumeix de cuidar-se d'examens per al 70% de les patents del món, i d'influir d'una o altra manera en més de 50 països. Per exemple, se li poden demanar patents per Lituània, Letònia, Macedònia, Albània, Eslòvenia i Romania, encara que no formin part (ni puguin controlar) l'OEP. L'OEP participa en activitats de divulgació i formació en països d'Àsia i Àfrica per procurar escampar les seves pràctiques a països amb poca tradició de patents.

Es calcula que a tot el món van canviar de mans 100.000 milions de dòlars l'any 2000 en concepte de pagament de llicències de patents, i el creixement ha sigut d'un 1000% en 10 anys. Els problemes a l'OEP afecten a una bona part d'aquest pastís.

Per tant, els estats que poden controlar l'OEP val més que ho facin per comptes d'amagar el cap sota l'ala, ignorar els problemes i presumir de la inflació de patents com si denotés progrés tecnologic (la pròpia OEP explica que una patent no és cap segell d'excel·lència tecnològica).

Senyors amos de can Ribot, el porc ja ha manat prou!.

Notes

[1]D'això no en tinc constància per escrit, algú ho va dir a una conferència a G.A.L.A.C.T.I.C.A., una fira d'inventors a Vilanova i la Geltrú, la tardor de 2001.

[2] En aquest article (i a d'altres planes) hi pot haver una certa confusió. A vegades utilitzem les sigles en anglès de l'Organització Europea de Patents (EPO) i a vegades les catalanes (OEP). D'altra banda, a vegades utilitzem les sigles per significar l'Organització Europea de Patents i d'altres per a l'Oficina Europea de Patents (l'Oficina és una part de l'Organització, de manera que la confusió tampoc és greu, podeu assumir que sempre ens referim a l'organització).

$Id: porc.html,v 1.8 2004/05/28 09:28:29 xdrudis Exp $