CaliuCampanya contra les patents de programari


Rebuig a les patents de programari (o democràcia contra interessos creats). Primer assalt.

Per la festa de la Mercè d'enguany la Comissió Europea es va quedar amb un pam de nas. El Parlament Europeu va aprovar en primera lectura la directiva COM(2002)92 que havia proposat el febrer de 2002, però hi va introduir unes 45 esmenes, que per a un text amb només 19 considerants i 11 articles és una modificació substancial. És força extraordinari que es presentin vora 130 esmenes en sessió plenària a un text que ja ha estat debatut i esmenat a 3 comités parlamentaris. També sembla poc habitual que lliberals, esquerra unida, ecologistes i alguns conservadors presentin la mateixa esmena, o que gairebé tots els eurodiputats no aliniats votin igual.

Perquè aquest enrenou ?. Doncs perquè el canvi fonamental del mercat informàtic que proposava la Comissió havia topat amb l'oposició de sindicats europeus, associacions de PiMES, associacions de consumidors i d'usuaris, col·legis professionals, científics, economistes, institucions, alguns polítics, algunes grans empreses,uns quants juristes i més d'un quart de milió de ciutadans. I el Parlament Europeu va demostrar la setmana passada que és una garantia democràtica per a la Unió, en fer-se ressó de totes aquestes veus i defensar la llibertat dels ciutadans i el progrés de la informàtica, en una legislació tan complicada com una directiva de patents de programari.

La proposta de la Comissió, amb l'excusa d'harmonitzar i clarificar les pràctiques als estats membres, pretenia legalitzar un comportament irregular de l'Oficina de la Patent Europea (OPE), que fa anys que concedeix patents de programari malgrat que el convenique la va instituir li prohibeix. La inflació de patents coincideix amb el fet que l'Oficina recapta més ingressos quan concedeix una patent que quan la rebutja, i ha de donar més explicacions si la rebutja que si la concedeix, especialment si el sol·licitant interposa recurs. L'Oficina fa una interpretació del Conveni tan relaxada que per comptes de rebutjar les patents per a programes d'ordinador simplement exigeix redaccions dissimulades (per exemple ha permés patentar ordinadors qualssevol programats de certa manera, o programes que calculin coses relatives a entitats físiques, o que millorin la eficiència o seguretat respecte a altres solucions indeterminades, criteris tots ells que no exclouen mai cap programa).

Ja hi ha doncsmilers de patentsper a creacions lògiques sense cap mena de recerca empírica darrera, que teòricament s'haurien de poder invalidar amb la llei actual si mai arriben a un tribunal, i els nous criteris que proposava la Comissió obligarien al compliment d'aquestes patents. Alguns exemples són la generació depàgines web dinàmicament, el carret de la compra en una botiga a internet, la transmissió de fitxers d'audio o video comprimits (amb qualsevol esquema de compressió), o mètodes utilitzats en formats de fitxer com el MP3, JPEG, GIF o altres.

És impossible utilitzar un ordinador sense infringir unes quantes d'aquestes patents, que normalment ni sabrem que existeixin. Per a un programador o per a una empresa d'informàtica això vol dir que hauria de dedicar més temps a detectar, esquivar o resoldre trabes legals que a feina informàtica. També vol dir que fins i tot si una petita empresa pot permetre's la despesa i el temps que exigeix obtenir patents (el tràmit pot trigar entre 3 i 7 anys i la OPE estima un preu mig de vora 30 000 EUR) sempre hi haurà empreses més grans que disposaran de moltes més patents i per tant si les denuncia podran contraatacar amb alguna patent que l'empresa petita infringeix. És doncs una manera d'acabar amb la lliure competència i lliurar el mercat a les grans multinacionals.

Fins i tot les grans empreses (que són minoria: les empreses amb més de 200 treballadors representen el 31.9% dels llocs de treball en TIC a Catalunya) no estan del tot excemptes de problemes amb patents. Normalment acaparen la majoria de patents i se les llicencien mútuament de manera que no els afectin però en canvi impedeixin l'entrada de tercers al mercat. Però sempre hi ha casos com Eolas, una empresa que sense comercialitzar cap producte ni aportar res d'útil per a la societat va aconseguir els drets d'una patent sobre la idea d'incloure continguts gestionats per aplicacions externes en un document d'hipertext, de manera que un navegador executés automàticament connectors (plug-ins) quan el document ho requerís. Per això no calia escriure cap línia de codi, només descriure la idea en termes generals i tenir prou traça amb els tràmits burocràtics. Han esperat a que els navegadors amb connectors estiguin generalitzats i han denunciat a Microsoft. A Microsoft li han fet pagar 521 milions de dòlars (pendent d'apel·lació), i qualsevol dia li pot tocar el rebre a navegadors de la competència, cosa que preocupa el World Wide Web Consortium perquè si s'eliminen els connectors de navegadors totes les webs amb Flash, applets de java o altres birgueries poden deixar de funcionar.

Els partidaris de les patents de programari (que normalment es guanyen la vida tramitant patents o bé són oligopolistes o bé pensen només en els avantatges de les patents que ells podrien tenir i no amb els inconvenients d'haver de patir les dels altres que també en tindrien) acostumen a generalitzar. Es neguen a distingir invencions que aportin nous coneixements sobre l'ús controlat de forces de la naturalesa, i per tant requereixin experiments, laboratoris, prototipus, assajos clínics i altra infraestructura de recerca, de les creacions abstractes sobre models lògics preestablerts, com ara les matemàtiques, els mètodes de negoci o els programes d'ordinador. Per a ells tot requereix una recerca important i mereix una recompensa, i tots els problemes serien culpa de que les oficines de patents no apliquen bé els critieris de novetat i no obvietat (tot i que mai aporten solucions sobre com s'haurien de definir objectivament aquests criteris). Això ignora el fet que quan es tracta de només informació (noveles, manuals, programes d'ordinador, algorismes o teoremes matemàtics) la feina no acostuma a estar tant en trobar la idea que una patent pot monopolitzar com en els detalls de desenvolupar la idea, i aquesta part autènticament costosa de la creació ja queda coberta per drets d'autor (també hi ha altres mecanismes útils, com marques, secret industrial o contractes). Les patents de programari cobririen la part barata del desenvolupament i erosionarien la protecció sobre la part cara, perquè per molt que un desenvolupador gaudís de drets d'autor sobre el seu programa, dependria d'un conjunt desconegut de posseidors de patents per poder-los fer servir i comercialitzar la seva creació.

Els drets d'autor protegeixen l'obra original d'un autor, i eviten que ningú pugui reproduir, comercialitzar, o atribuir-se la feina d'un altre. També eviten la còpia o modificació de part de la obra, de manera que permeten a l'autor (o l'empresa per qui treballi) decidir el destí de la seva obra. És molt díficil, pràcticament impossible, violar els drets d'autor d'algú altre sense saber-ho. Només cal assegurar-se de no fer servir codi d'altres, o fer-lo servir amb permís.

Per infingir una patent, en canvi, no cal saber que existeix. El posseïdor et pot exigir que interrompis la teva activitat sense que hagis copiat mai res del que ell ha fet, altrament podries enfrontar-te a multes i presó. Les patents són un monopoli que un estat concedeix a un inventor durant un màxim de 20 anys, durant els quals ningú pot comerciar, fabricar o usar una invenció sense el permís de l'inventor. A canvi l'inventor ha de descriure adequadament la invenció en la patent, que queda a disposició del públic. Així no només es fomenta que els inventors inventin sinó que publiquin la informació sobre les seves invencions per al benefici de la societat. El problema és quan consideres que un programa, que és només informació, pugui ser una invenció (el conveni de la patent europea ho prohibeix explícitament, però la Comissió ho voldria permetre). Si una patent és "restringir l'accés a una invenció a canvir de publicar informació sobre la invenció", a l'intentar aplicar-ho a "invencions" que són només informació et trobes amb que intentes "restringir l'accés a informació a canvi de publicar informació", que és un enunciat absolutament contradictori.

El resultat de la contradicció és invariablement que es restringeix l'accés a informació i usos d'ordinadors que ja haurien estat possibles sense la patent, a canvi de res, o si de cas a canvi d'informació que igualment hauria estat disponible sense la patent. A més el rang d'aplicacions prohibides per la patent és volgudament ample. Si només cobrís un programa en concret resultaria molt més barat i eficaç fer servir drets d'autor i per tant ningú demanaria patents de programari.

El programari ha progressat força en poc temps abans que hi hagués patents de programari, per tant és evident que l'incentiu per a la innovació és innecessari (també hi ha estudis econòmics que ho demostren, tant amb teories com amb observacions directes i estadístiques). Pel que fa a l'incentiu per publicar informació sobre solucions especialitzades, no sembla que en falti, vist el fenomen creixent del programari lliure.

Però les conseqüències de les patents de programari no són només el retrocés en informàtica, ni tan sols el fré a l'economia en general que suposa l'encariment, empitjorament i monopolització del programari, eina bàsica per a qualsevol empresa. Hi ha conseqüències per a les llibertats de la ciutadania en la societat de la informació. La informàtica és un mitjà d'expressió i un vehicle cada cop més important per al debat, la comunicació i l'accés al coneixement. Permetre a multinacionals decidir qui pot i no pot fer servir protocols i formats d'intercanvi de dades és preocupant. La censura i el peatge a l'expressió que pot suposar fa tèmer un model de societat que substitueixi la recerca oberta amb intercanvis entre especialistes i "peer review" per una cursa cap a la rendabilitat dels monopolis aconseguits per patents. Això desincentivaria publicar aviat (perquè seria més rentable esperar fins a tenir una aplicació patentable), reduiria les eines disponibles (perquè es pot violar una patent per fer recerca sobre el que cobreix, però no per fer recerca sobre altres coses) i tendiria a imposar un esquema de reconeixement i prestigi social basat més en el número i valor econòmic de les patents obtingudes (i per tant en el criteri del funcionari de l'oficina de patents) que en el reconeixement d'altres experts en el camp (el sistema que ha garantit tradicionalment la qualitat de la recerca). Pot semblar forasenyat pensar que els centres de recerca passin de preocupar-se pel progrés de la seva disciplina a preocupar-se per l'amplitut dels monopolis que generen (com més ample l'abast, més valor econòmic té una patent). Però el fet és que ja es fan servir les patents com a indicador d'activitat de recerca d'un territori (sense poder-ho ponderar amb els criteris i nivell d'exigència per concedir patents), i hi ha gent que inclou les patents que té al currículum. Això no seria greu si es manté un nivell de qualitat adient al sistema de patents i aquest resta confinat a les matèries on pot ser útil, és a dir, aquells nous coneixements empirics sobre usos controlats i repetibles de forces de la naturalesa per a aplicacions industrials, noves i no obvies. Però és un motiu de preocupació quan es proposa degradar el sistema de patents en benefici d'oligopolistes i intermediaris.

Afortunadament la Unió Europea s'ha mostrat sensible a aquestes preocupacions, i el Parlament Europeu ha introduït molt bones esmenes que podrien exigir aquests límits estrictes al que és patentable, sense evitar que l'ús de programari fes impatentable allò que seria patentable sense programari. Això representa un triomf per a la democràcia que demostra que no sempre els lobbies de multinacionals s'enduen el gat a l'aigua, sinó que els arguments de la societat civil són escoltats. Tanmateix, votar en 40 minuts 130 esmenes sobre un tema esquerp, publicades amb dos o tres dies hàbils d'antel·lació i amb un munt d'altres textos legislatius a sobre la taula no és fàcil, i el text que ha sortit del Parlament Europeu inclou també esmenes que suggereixen la patentabilitat del programari, o simplement es contradiuen amb altres. Per tant el resultat és difícil d'interpretar. En principi una llei contradictòria no beneficia ningú, o si de cas qui pugui pagar els millors advocats, però la veritat és que hi ha moltes més mesures que estableixen bons límits per a la patentabilitat que no pas que els posin en dubte. Hem d'estar força agraïts al Parlament Europeu (inclosa també la quarta part d'eurodiputats que van identificar els problemes i van votar en contra de la directiva) i demanar-li que es mantingui ferm en la seva posició contraria a les patents de programari, perquè sense el seu vist-i-plau no pot prosperar la directiva.

Si tots els actors fossin tan raonables, el següent pas seria que el Consell de la UE, en la seva reunió del 10 de novembre, acabaria de reforçar els límits que ha imposat el Parlament Europeu tot i eliminant les contradiccions que queden al text, i el Parlament hi estaria d'acord en segona lectura. Però ai-làs, al grup de treball del Consell no hi ha pas eurodiputats votats pel poble (en eleccions cada cinc anys, com les que hi haurà la primavera de 2004), sinó representants de les oficines de patents de cada estat membre i de l'OPE (que és una institució al marge de la Unió Europea, però ha estat convidada per la Comissió). Per tant, tret que els governs dels estats membres entenguin que el debat no és una pura qüestió de detalls legals especialitzats, sinó una decisió política, social i econòmica transcendent i introdueixin altres veus a les negociacions o altrament acordin recolzar el Parlament Europeu, és probable que el Consell reiteri la posició expressada durant la presidència danesa de facilitar la patentabilitat del programari encara més que la Comissió. En aquest cas el Parlament Europeu s'hauria de mantenir ferm en un procés de codecisió enrarit i li caldria molta voluntat per o bé convèncer el Consell o bé acabar un llarg procés amb el rebuig de la directiva.

La pròpia Comissió podria evitar aquesta situació, segons unes declaracions del Comissari a càrrec de Mercat Intern, Bolkestein, que el dia abans de la votació va adreçar-se al Parlament Europeu dient que si s'aprovaven esmenes com les que es van aprovar l'endemà retiraria la directiva, i (amb tota la barra) buscaria obtenir la patentabilitat del programari per vies diplomàtiques a la OPE que no requereixen la participació del Parlament Europeu. Aquesta opinió és recolzada per algun advocat de patents que ha arribat a declarar en premsa que els representants del poble no hi entenen i les lleis de patents s'haurien de decidir entre especialistes, al marge del nostre Parlament Europeu.

Hem d'esperar que la ciutadania de la Unió Europea no es quedi impasible davant aquesta burla i exigeixi als governs dels estats membres que facin costat al Parlament Europeu i resolin les petites contradiccions que queden al text esmenat pel Parlament, tot fent pressió tant al Consell com, si cal, a la OPE. Per això cal portar el debat a la llum pública, exigir respostes als governs i reconèixer el treball fet pel Parlament Europeu. No és poca feina, i es comença per mantenir-se informat.

Alguns webs amb informació addicional:

$Id: uab.html,v 1.2 2004/05/28 09:28:29 xdrudis Exp $